També m'agrada la dedicatoria (un home afortunat León Werth)

Dos trossets d'un dels meus llibres preferits

fragment 01:

- Sou boniques, però buides -va continuar dient- No es pot morir per vosaltres. Es clar, un vianant qualsevol pensaria que la meva rosa és com vosaltres. però ella sola és més important que totes vosaltres juntes, perquè és la que he regat. Perquè és la que he posat sota la campana. Perquè és la que he protegit amb el paravent. Perquè li he matat les erugues (menys dues o tres per les papallones). Perquè és la que he escoltat queixar-se, o presumir, o fins i tot de vegades callar. Perquè és la meva rosa.


fragment02:

- I quan t'hagis consolat (sempre ens acabem consolant) estaràs content d'haver-me conegut. Sempre seràs amic meu. Tindràs ganes de riure amb mi. I de vegades obriràs la finestra, perquè sí, per gust... I els teus amics s'estranyaran molt de verure't riure mirant el cel. Aleshores diràs:  "Sí, les estrelles sempre em fan riure!"  I es pensaran que ets boig. T'hauré fet una mala pas-sada.



Antoni de Saint-Exupéry, Le Petit Prince, 1946