Text 001-002 (mencanta el so que fa "xt")

Una cadira sense braços trenca la converça d'una gent -aparentment- disposada a escoltar. Tricicles trencats obren una cortina encara blanca, la imatge passa a ser en b/n i els seus protagonistes creuen que Bambi no va ser un bon fill.
El cuc intenta ser de ceda però no pot deixar de babejar i el cel blau que trona ho té present.
Dos soldadets de plom s'aguanten per no caure, però un no sap que d'aquí poc la tempesta destruirà l'única cama que li queda... ara es sent un tren que porta desgracies de totes les edats i, un passatger no vol pujar però una hiena l'ajuda.

(Text001: refugiats; basat en primer monoleg, escenes 1 i -1)

 
Estava asseguda
El cel brillava i espurnes de foc es movien amb el seu pensament
Dos focos apagats desprenen més llum que mai, crec que era verda, però no ho recordo massa bé
Un teclat sona sense escoltar les històries del conte popular -sols per ella- que explica.
Un contrapicat exalta la camara sense moviment aparent, la roba es mou més lentament que el cos amb un vermut d'aglans.
S'entrabanca i no sap continuar però continua gracies a un botó vermell
La bruticia infantil s'apodera de l'història i ja no la pot controlar..  pega tantes vegades com anys té, fa una reverencia i un somriure burleta s'intenta despedir però una boca prevista es menja l'objectiu.

(Text002: Clara)

 

rdS: Gracies a un professor descobreixo la poesia subrealista, un professor qeu havia estat poeta.