En el pròleg de Refugiats es cita a Nietzsche

No es mata amb la ira, sinó amb el riure.
Endabant, matem l'esperit de la feixuguesa!

Friedrich Nietzsche, Així parlà Zaratustra

Text 001-002 (mencanta el so que fa "xt")

Una cadira sense braços trenca la converça d'una gent -aparentment- disposada a escoltar. Tricicles trencats obren una cortina encara blanca, la imatge passa a ser en b/n i els seus protagonistes creuen que Bambi no va ser un bon fill.
El cuc intenta ser de ceda però no pot deixar de babejar i el cel blau que trona ho té present.
Dos soldadets de plom s'aguanten per no caure, però un no sap que d'aquí poc la tempesta destruirà l'única cama que li queda... ara es sent un tren que porta desgracies de totes les edats i, un passatger no vol pujar però una hiena l'ajuda.

(Text001: refugiats; basat en primer monoleg, escenes 1 i -1)

 
Estava asseguda
El cel brillava i espurnes de foc es movien amb el seu pensament
Dos focos apagats desprenen més llum que mai, crec que era verda, però no ho recordo massa bé
Un teclat sona sense escoltar les històries del conte popular -sols per ella- que explica.
Un contrapicat exalta la camara sense moviment aparent, la roba es mou més lentament que el cos amb un vermut d'aglans.
S'entrabanca i no sap continuar però continua gracies a un botó vermell
La bruticia infantil s'apodera de l'història i ja no la pot controlar..  pega tantes vegades com anys té, fa una reverencia i un somriure burleta s'intenta despedir però una boca prevista es menja l'objectiu.

(Text002: Clara)

 

rdS: Gracies a un professor descobreixo la poesia subrealista, un professor qeu havia estat poeta.

una recomanació

Marlango

A.r.t (dos)

Podem perdonar un home que hagi fet una cosa útil, sempre que no l'admiri. L'única excusa d'haver fet una cosa inútil és admirar-la intensament.
Tot art és completament inútil.

Oscar Wilde, Prefaci a El retrat de Dorian Gray.

A.r.t

La vida és una cosa tan horrible que l'únic mitjà de suportar-la és evitar-la. I és evitada vivint l'Art, en la recerca incessant d'allò donat per allò Bell...

Flaubert, G., Correspondència

Fragment d'Alicia, Calres i... Ell

- De vegades la gent intentem fer-nos els interessants, no creus? No se si és per fer veure als altres que ets inteligent, divertit, atractiu.. o més aviat és per a fer-t‘ho veure-ho a tu mateix.. per assegurar-te‘n.. però al final deixes a la llum les teves mancances, no pots fer-te una persona interessant, ho has de ser i no n‘hi ha gairebé cap que ho sigui.. vaja jo no en conec





(27 juny 2004 Inicis del treball de recerca)

Som no soc

"No l'Home, sinó els homes habiten aquest planeta. La pluralitat és la llei de la Terra"

Hannah Arendt.

També m'agrada la dedicatoria (un home afortunat León Werth)

Dos trossets d'un dels meus llibres preferits

fragment 01:

- Sou boniques, però buides -va continuar dient- No es pot morir per vosaltres. Es clar, un vianant qualsevol pensaria que la meva rosa és com vosaltres. però ella sola és més important que totes vosaltres juntes, perquè és la que he regat. Perquè és la que he posat sota la campana. Perquè és la que he protegit amb el paravent. Perquè li he matat les erugues (menys dues o tres per les papallones). Perquè és la que he escoltat queixar-se, o presumir, o fins i tot de vegades callar. Perquè és la meva rosa.


fragment02:

- I quan t'hagis consolat (sempre ens acabem consolant) estaràs content d'haver-me conegut. Sempre seràs amic meu. Tindràs ganes de riure amb mi. I de vegades obriràs la finestra, perquè sí, per gust... I els teus amics s'estranyaran molt de verure't riure mirant el cel. Aleshores diràs:  "Sí, les estrelles sempre em fan riure!"  I es pensaran que ets boig. T'hauré fet una mala pas-sada.



Antoni de Saint-Exupéry, Le Petit Prince, 1946

La meva dislalia augmenta

No, la nostra gent no vol un món feliç. Si la serp no hagués temptat la primera Eva, si un arcàngel amb espasa de foc no hagués expulsat aquells antics pecadors del seu verger, si la poma no hagués mort la seva innocència, els fills de la parella germinal, o els fills dels seus fills, haurien trobat la manera d'esguerrar el primer estat de gràcia.

Alfred Bosch, L'Atles furtiu, 1998